És juliol i anem de vacances a Indonèsia. La primera parada del viatge és Bali. Ens allotgem en una vila amb piscina privada (tot un luxe) en una zona que s’està convertint en el paradís d’instagramers i hipsters. Mirant a Google maps que podíem fer, trobo un lloc que m’atreu, la Green School de Bali. Una escola en mig de la natura feta amb unes estructures brutals amb materials sostenibles com el bambú; i que té l’objectiu d’implicar als infants i joves per un món més sostenible.

Només la veiem per fora. No hi ha ningú, ve un noi de seguretat que ens pregunta si ens pot ajudar en alguna cosa. Està clar que el recinte és privat. Però el lloc és espectacular, olorar l’entorn, els colors de la natura, l’estètica de les estructures totalment integrades amb el lloc… idíl·lic. Així que investigo una mica més sobre la seva filosofia. Els seus fundadors, un matrimoni què, arran d’un conegut documental “An inconvenient truth” (Una verdad incómoda), fan un canvi de vida i munten la Green School a Bali pensant en una escola holística i ecològica que tingui presents aquestes 3 idees:

• Ser local
• Deixar que l’entorn lideri
• Pensar de quina manera podran construir el món els nostres nets (mirada sostenible a llarg termini)

Un projecte molt interessant que es difon a la resta del món i, actualment hi ha altres Green School a Tulum, Nova Zelanda i Sud Àfrica.

Quedo sorpresa amb el projecte, la filosofia, els materials, l’estil de vida… Utopia pura (encara que ben segur hi ha parts fosques, com a tot en la vida).

Seguim el nostre viatge i un d’aquests dies de ruta en moto per carreteres de corbes i palmeres veiem el que sembla una escola pública.

No hi ha porta d’entrada, simplement un camí que arriba a la plaça central de l’escola (descampat-pati), on aparquem la moto. Els edificis, d’una planta voregen la plaça. Mig derruits, mal pintats i amb les portes de fusta inflades i trencades, algunes ni tanquen, així que aprofitem que estan obertes per entrar. Evidentment no hi ha ningú, ja que els infants estan de vacances. Un cop dins hi ha nou pupitres antics, ordenats i encarats a la taula de la mestr@ i a la pissarra (una mena de paper laminat per fer de pissarra blanca). És una sala amb un terra de ciment rugós, sota un sostre amb humitats i atrotinat, a punt de caure. Jo hauria dit que aquesta escola estava abandonada, que l’havien deixat morir, quan mirant els papers de la paret ens adonem que hi posa curs 2021-2022 (ulls com a òrbites).

Quines dues realitats tan diferents. Una llàstima que el que és públic sembla del passat, mort, descuidat. La responsabilitat més gran recau sobre els governs, està clar. Els d’aquí, els d’allà, els del món! Més recursos, més qualitat, menys infants per referent, més reconeixement als docents…

La nostra tasca és massa important per a estar tan poc valorada.
I, els infants estan massa poc valorats per ser el present i el futur de la vida.

De totes maneres, podem fer alguna cosa, ni que sigui a petita escala. Per un costat pensar què podem fer nosaltres (adults i infants) per ser més “verds” a la nostra escola, al nostre poble, al nostre entorn. I per l’altre, promoure contextos d’aprenentatge que permetin als infants potenciar les seves capacitats, el sentit crític, la reflexió, la implicació i la consciència social/mundial. I, millor, si és a partir de les seves necessitats, realitats i interessos.