La familiarització, és a dir, aquest sentiment de coneixença que es va forjant entre les famílies i els infants amb l’escola, així com de les mestres cap a les famílies i els infants, no és qualsevol minúcia.

Aquests dies he estat fent la familiarització amb el grup d’infants de 2-3 anys a l’escola i, tot i que la meva realitat al centre i la seva pedagogia m’enamora, és un procés molt dur.

Per un costat per la manca de recursos que hi ha a les escoles, és denigrant pensar que una sola mestra pot atendre 20 infants (com a mínim) de 2, 3, 4, 5 anys, que requereixen molta atenció i acompanyament individualitzat. Sempre comento que si en una aula hi ha 25 infants i una mestra, aquesta li pot dedicar uns 2 minuts per hora a cada un d’ells. A algú li sembla educatiu poder dedicar 2 minuts per infant? Bé, crec que ningú amb dos dits de front ho veuria adequat. Tot i això, aquesta és la realitat que ens trobem…

Per un altre costat, hi ha les necessitats dels infants d’aquestes edats. Ells no tenen la necessitat d’anar a l’escola. L’escola és una opció (no sé si encertada) per acollir els infants que no poden passar el seu temps en família, ja que aquestes treballen. La solució no és que ells passin més hores a les aules, amb aquesta estructura, amb aquests recursos o atenció per part dels meravellosos docents que fem el possible perquè s’hi trobin a gust. La solució és social, política i econòmica. No responsabilitzem als infants del que els adults (sobretot els de les altes esferes) no són capaços de gestionar. Se’m posa la pell de gallina quan sento que la solució que busquen és tenir els infants més hores en els centres escolars.

I després, tenim les realitats de cada família, que en són moltes i de molt diverses! Sort, però que malgrat això, en general mostren tot el seu amor i confiança cap a l’escola.

La meva crida, però, és que si aquesta és la societat en la qual hem de viure, si us plau, cuideu més les famílies, els infants, les escoles i els/les mestres i, oferiu tots aquells recursos que tanta falta ens fan, perquè els infants (principals víctimes d’aquesta realitat) NO EN TENEN CAP CULPA.

Els infants no n’entenen de diners, entenen d’AMOR, DE FAMÍLIA, DE RESPECTE, DE DIVERSIÓ, D’AMISTAT, D’AFECTE, DE SOMRIURES, DE NECESSITATS, D’INTERESSOS…

Jo, com una més dels milions de mestres que estimem la infància i l’escola, no ho podem fer tot el bé que ens agradaria si no millorem les condicions laborals de tots/es i vetllem pel benestar de cada un de nosaltres i dels infants d’aquest món.

I, evidentment, no parlo només de la familiarització, parlo de TOT el TEMPS ESCOLAR, però està clar que en un moment tan sensible com la familiarització dels infants d’I3 a l’escola, tot això, s’accentua i s’agreuja.

I, finalment dir, que no crec que parli solament en nom meu o de les meves companyes, sinó en nom de les famílies i sobretot, dels INFANTS.